La crisi actual i la seva resposta
Aquesta situació va parar en sec quan va arribar la crisi l’any 2007. Però fins i tot en aquell moment, Irlanda va ser l’alumne més obedient de l’escola neoliberal. Va respondre a la crisi seguint els dictats del FMI i del BCE. Cap país va seguir aquestes instruccions amb més docilitat. Juan Torres ha resumit molt bé en el seu article “Irlanda como ejemplo” (sistema. 19.11.10) les mesures que aquell país va prendre per sortir de la crisi. Va reduir un 20% el sou dels empleats públics, va reduir un 10% les prestacions socials, va reduir la despesa pública en sanitat i educació, va privatitzar encara més els serveis públics i va prendre altres mesures que el món financer i empresarial havien estat desitjant fer des de feia molt temps.
Aquestes mesures van ser acompanyades per mesures de suport públic als bancs (l’ajuda més massiva a la UE-15), intentant no només evitar les seves pèrdues, sinó també garantir els dipòsits. A causa del descens de les rendes de treball com a percentatge del PIB (que eren ja, abans de la crisi, les més baixes de la UE-15), hi va haver una gran baixada en la capacitat adquisitiva de la població creant un gran endeutament privat. D’altra banda, la baixada de fons de l’estat (resultat de les baixades d’impostos) va suposar un gran endeutament de l’estat. Sumant deute privat i deute públic, el deute total representa avui a Irlanda el 700% del PIB del país, una xifra astronòmica. La gran majoria d’aquest deute la posseeixen bancs britànics, 42.000 milions d’euros, els bancs alemanys 46.000 milions i els bancs francesos, 21.000 milions. La impossibilitat de que Irlanda pagui el deute privat i públic pot crear un problema gravíssim per al sistema financer europeu. D’aquí l’”ajuda” a Irlanda per part del BCE i del Fons d’Ajudes establert per la UE, que té com a objectiu assegurar que els bancs alemanys, francesos i altres rebin els diners prestats.
La barreja de disminució d’ingressos a l’estat (a causa del col•lapse econòmic i disminució d’impostos) i augment de les ajudes públiques de l’estat irlandès als bancs ha disparat el dèficit (32% del PIB) i el deute públic, sense que aquelles mesures hagin aconseguit el seu objectiu d’estimular l’economia. En realitat, es va aconseguir el contrari. Aquestes mesures d’austeritat van crear una caiguda del seu PIB, ni més ni menys d’un 11%, havent-se col•lapsat la demanda interna i la inversió.
Davant d’aquesta situació li queden dues alternatives a Irlanda. O sortir de l’euro i recuperar-se a base de baixar el preu de la nova moneda o demanar ajuda al FMI i al BCE, la qual cosa augmentaria més les mesures d’austeritat que han portat a Irlanda al desastre. Ambdues institucions han recomanat retallades de la despesa pública, majors retallades d’ocupació pública i retalls del salari mínim. Aquesta és la situació del model neoliberal de CiU, resultat de l’aplicació de les polítiques d’austeritat que està proposant: baixada d’impostos, reducció de la despesa pública, reducció de l’ocupació pública, reducció (l’anomenen moderació) salarial, privatització dels serveis públics i altres mesures neoliberals.
Aquesta situació va parar en sec quan va arribar la crisi l’any 2007. Però fins i tot en aquell moment, Irlanda va ser l’alumne més obedient de l’escola neoliberal. Va respondre a la crisi seguint els dictats del FMI i del BCE. Cap país va seguir aquestes instruccions amb més docilitat. Juan Torres ha resumit molt bé en el seu article “Irlanda como ejemplo” (sistema. 19.11.10) les mesures que aquell país va prendre per sortir de la crisi. Va reduir un 20% el sou dels empleats públics, va reduir un 10% les prestacions socials, va reduir la despesa pública en sanitat i educació, va privatitzar encara més els serveis públics i va prendre altres mesures que el món financer i empresarial havien estat desitjant fer des de feia molt temps.
Aquestes mesures van ser acompanyades per mesures de suport públic als bancs (l’ajuda més massiva a la UE-15), intentant no només evitar les seves pèrdues, sinó també garantir els dipòsits. A causa del descens de les rendes de treball com a percentatge del PIB (que eren ja, abans de la crisi, les més baixes de la UE-15), hi va haver una gran baixada en la capacitat adquisitiva de la població creant un gran endeutament privat. D’altra banda, la baixada de fons de l’estat (resultat de les baixades d’impostos) va suposar un gran endeutament de l’estat. Sumant deute privat i deute públic, el deute total representa avui a Irlanda el 700% del PIB del país, una xifra astronòmica. La gran majoria d’aquest deute la posseeixen bancs britànics, 42.000 milions d’euros, els bancs alemanys 46.000 milions i els bancs francesos, 21.000 milions. La impossibilitat de que Irlanda pagui el deute privat i públic pot crear un problema gravíssim per al sistema financer europeu. D’aquí l’”ajuda” a Irlanda per part del BCE i del Fons d’Ajudes establert per la UE, que té com a objectiu assegurar que els bancs alemanys, francesos i altres rebin els diners prestats.
La barreja de disminució d’ingressos a l’estat (a causa del col•lapse econòmic i disminució d’impostos) i augment de les ajudes públiques de l’estat irlandès als bancs ha disparat el dèficit (32% del PIB) i el deute públic, sense que aquelles mesures hagin aconseguit el seu objectiu d’estimular l’economia. En realitat, es va aconseguir el contrari. Aquestes mesures d’austeritat van crear una caiguda del seu PIB, ni més ni menys d’un 11%, havent-se col•lapsat la demanda interna i la inversió.
Davant d’aquesta situació li queden dues alternatives a Irlanda. O sortir de l’euro i recuperar-se a base de baixar el preu de la nova moneda o demanar ajuda al FMI i al BCE, la qual cosa augmentaria més les mesures d’austeritat que han portat a Irlanda al desastre. Ambdues institucions han recomanat retallades de la despesa pública, majors retallades d’ocupació pública i retalls del salari mínim. Aquesta és la situació del model neoliberal de CiU, resultat de l’aplicació de les polítiques d’austeritat que està proposant: baixada d’impostos, reducció de la despesa pública, reducció de l’ocupació pública, reducció (l’anomenen moderació) salarial, privatització dels serveis públics i altres mesures neoliberals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada