La companyia elèctrica Endesa va instal·lar, a mitjans de la setmana passada, a la carretera que va des del Pasteral fins al pantà de Susqueda, un rètol, en castellà, anunciant que el vial és de propietat privada i prohibint-hi el pas. Aquesta mesura ha indignat els veïns de la dotzena de cases que viuen en aquella zona i especialment els propietaris del restaurant la Codina, que temen que el rètol els faci disminuir l'arribada de clientela al seu establiment. De fet, el propietari d'aquest conegut restaurant, Jaume Codina, ja va poder constatar ahir una baixada en el nombre de comensals. «No sé si és pel rètol o per la crisi, però hem tingut poca gent a l'hora de dinar», va explicar.
Isidre Font, l'alcalde d'Osor, municipi al qual pertany la part més poblada d'aquesta carretera, va explicar que el problema consisteix en el fet que cap administració pública no es vol fer càrrec de la conservació d'aquesta carretera, de manera que Endesa, per mitjà d'una estranya maniobra, ha fet públic que la carretera és de propietat privada. «M'estranya que una companyia elèctrica com Endesa sigui la propietària del camí», va declarar Font. Segons l'alcalde d'Osor, Endesa hauria optat per aquesta mesura perquè quan hi ha algun accident se'ls demana responsabilitats a ells. Aquest diari no va poder contactar ahir amb cap responsable de la companyia elèctrica. En un ple que es va celebrar divendres passat, l'Ajuntament d'Osor va acordar demanar a Endesa que, mentre no es resolgui aquesta situació, que espera que sigui temporal, es posi un altre cartell sota el rètol, en què s'anunciï el restaurant la Codina. I és que, malgrat el rètol que n'indica la prohibició, el pas no està en realitat tallat, però pot actuar com a element dissuasiu. L'alcalde d'Osor va afegir que la setmana passada va rebre una trucada d'un portaveu d'Endesa avisant-lo que posarien el rètol i que l'endemà, quan va anar a comprovar-ho, ja estava col·locat.
L'economia està pràcticament estancada, la taxa d'atur està en el 17,4% a Catalunya i a l'entorn del 20% a Espanya, els bons de l'Estat estan assetjats pels mercats i creixen els rumors de rescat. Un escenari molt preocupant, però potser no el crash que vostè esperava, no?
La previsió que vaig fer era que l'any realment terrible seria el 2011, que equivaldria al 1930 de la Gran Depressió. El crash es va produir a la meitat d'aquest any, quan entre juny i setembre la Unió Europea, els Estats Units i el Japó van arribar a la conclusió que no és possible capgirar la situació. Hi ha tres fets que per mi són definitius: quan el BCE declara la barra lliure, quan s'engega el segon pla d'Obama i quan s'inicia la guerra de les divises.
“Barra lliure”?
Sí, quan el BCE diu: “Veniu, que us presto el que vulgueu”, per tal d'injectar liquiditat, que és la recepta clàssica de posar diners públics per estimular l'economia. Quan s'arriba a aquest extrem, s'està assumint el fracàs. Això és més o menys el que jo havia previst.
Però vostè va predir que s'implantaria una economia de subsistència, una economia regulada amb racionament, bescanvi i la fi de la competència...
Continuo pensant que, el 2011 i després, tot això que vostè enumera serà realitat. Arribarà el moment que quan la gent vegi que això no té sortida tot es col·lapsarà. No veurem les migracions massives que descriu la pel·lícula El raïm de la ira perquè ara tenim un sistema de protecció social que esmorteeix, però hi haurà col·lapse.
Realment creu que això és una crisi sistèmica? No podria ser que ens estiguéssim ressituant per, passat un temps, tornar a fer el mateix?
El consum massiu s'ha acabat per sempre, l'alegria en el crèdit ha quedat liquidada, l'excés de capacitat productiva no té sortida... Aquest creixement que hem tingut s'ha basat en l'endeutament –a Espanya el 400% del PIB és deute– i ja no podem seguir palanquejant-nos: s'ha acabat la pel·lícula. A més hem malbaratat recursos, i no per res diabòlic, sinó perquè el sistema estava basat en l'ús indiscriminat de recursos. Si combinem les dues coses queda clar que anem a un model nou basat en l'eficiència i la productivitat. Tot això sona molt bé, però té conseqüències.
Quines?
Així com abans l'objectiu era la plena ocupació i el consum massiu, ara serà el contrari: haurem d'utilitzar la quantitat òptima de recursos. I un d'aquests recursos a racionalitzar és el treball. Jo crec que quan la crisi s'hagi acabat Espanya tindrà un atur estructural del 15%. Com mai més es podran tornar a fer 800.000 habitatges, turisme massiu i cotxes a mansalva, la gent que sobra no podrà ser ocupada.
Com es pot suportar tenir una part de la població sense ocupar, amb un sistema de protecció social en retrocés?
Empobrint-nos. Penso que el govern espanyol haurà de fer marxa enrere en l'anunci que retirarà el subsidi per a la gent que hagi acabat l'atur. No es farà, quedarà com un subsidi de subsistència.
Hi ha un aspecte que apunta al seu llibre que al meu entendre sí que podria reflectir el que està passant: el replegament del poder polític en favor del de les grans corporacions.
Això és així. Per exemple, a la cimera de Deauville del 18 d'octubre passat, la cancellera alemanya, Angela Merkel, i el president francès, Nicolas Sarkozy, van fer un tàndem per dir que els ens privats han de suportar part de les pèrdues si és que n'hi ha. Els dos parlaven per boca dels grans bancs alemanys i francesos, que són els que tenen el deute d'Espanya, Irlanda i Grècia. Anaven a salvar la seva banca, deixant de banda qualsevol tipus de consideració i passant per damunt de les conclusions a què havia arribat el BCE.
Aleshores, encara manté la seva afirmació que els banquers no són els culpables d'aquesta crisi?
Totalment, perquè no hi ha culpables. El model que ha funcionat fins ara va entrar en crisi fa molts anys, però el crèdit l'ha allargat en el temps. Les entitats financeres van agafar un protagonisme absolut. El creixement que hem tingut els darrers anys no hauria estat possible sense els bancs. Ara els podem demonitzar, però van ser els artífexs de la bonança.
Quin serà el paper del sistema financer en la post-crisi?
Sembla que definitivament s'avança pel camí de la plena transparència, i això farà que finalment sigui possible saber la dimensió real de la porqueria que tenen. I això portarà a una nova onada de fusions i absorcions. Anem a un escenari de menys entitats financeres, multinacionals i totalment sanejades.
Aquests dies, Wikileaks ha fet públic un seguit de documentació confidencial i anuncia nous informes sobre la banca dels Estats Units. Què pensa que podrien revelar?
Tot aquest tema de Wikileaks em fa desconfiar, perquè m'estranya que el totpoderós Estats Units es vegi impotent per aturar aquestes revelacions.
Pensa que és un ardit del mateix poder?
Interpreto que d'alguna manera s'està preparant l'opinió pública. Fer una intervenció massiva del sistema financer, la gent no ho toleraria, però sí si es demostra que el sistema financer està tocat de mort i s'intervé per salvar-lo. Aleshores sí. La societat nord-americana no va acceptar que s'entrés a la Segona Guerra Mundial fins l'atac de Pearl Harbor. Les revelacions del gener poden ser la representació d'un Pearl Harbor econòmic, de manera que l'opinió pública dels Estats Units acceptaria una intervenció massiva del sistema financer. Wikileaks podria posar al descobert que hi ha bancs que en els seus comptes tenen actius valorats molt per sobre del valor real de mercat.
Encara no s'ha fet net en el sistema financer?
No, i per sortir d'aquesta crisi és essencial posar sobre la taula tota la porqueria que tenen els bancs, les caixes, les companyies d'assegurances, els ens financers en definitiva.
Com veu que està sent l'actitud de la gent davant tot el que està caient?
La gent es revolta quan creu que hi ha alternatives. Però no viurem un Maig del 68, perquè ara la gent està pensant en la seva pròpia supervivència i no es veuen expectatives. Però no ho perdran tot: hi haurà el subsidi de subsistència.
Si no estiguéssim a dins de l'euro, estaríem millor o pitjor?
Quan Espanya va entrar a l'euro li va tocar la loteria, perquè tenia uns nivells de productivitat patètics, que no justificaven l'ingrés. Però l'adopció va ser genial, perquè estar dins de l'euro ens ha proporcionat unes oportunitats econòmiques que d'una altra manera no hauríem tingut i ens va crear una muralla defensiva contra l'especulació. Estem malament estant a dins, però pitjor seria sense l'euro.
El president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha anunciat privatitzacions d'Aena i les loteries per aplacar la tensió dels mercats. Estan en la bona línia?
Estar a favor o en contra de les privatitzacions pot ser una qüestió ideològica, però jo preguntaria quin ús es farà dels diners que s'obtinguin. Interpreto que és una mesura purament conjuntural per tapar temporalment la boca a la inversió estrangera i de retruc rebaixar les despeses. És un altre Plan E per aguantar un mes més.
Catalunya ha decidit que serà CiU qui governarà els pròxims anys. Quina capacitat té el nou govern per actuar sobre la crisi?
Si el govern d'un estat com l'espanyol no pinta absolutament res davant els mercats financers globals, què vol que pinti un govern autonòmic com el català? Què pot fer un executiu que es trobarà la caixa buida i una tendència irrefrenable que no permet invertir la situació? Què pot fer un govern per reduir una taxa d'atur del 17,4%? Res. Tenint en compte, a més, que estem en un àmbit financer com l'espanyol, perquè Catalunya està en l'òrbita de la Lofca, no ho oblidem.
Una de les mesures que ha defensat CiU és precisament sortir de l'àmbit de la Lofca.
Suposem que Catalunya aconsegueix això; és més, que aconsegueix la independència: Catalunya serà un estat independent en una Europa en què, si la mitjana de PIB per càpita és 100, Catalunya està lleugerament per sobre, en un 104. Però és que la regió de Londres està en 220 i Hamburg, en 180.
Què vol dir?
Pensar en termes d'estat independent és una via esgotada: cal anar a formar clústers transnacionals.
“Clústers transnacionals”?
Sí, jo crec més en l'associació de territoris per generar sinergies, economies d'escala, col·laboracions, etcètera. Un clúster transnacional podria ser, per exemple, tota la costa catalana i francesa fins a Marsella, amb derivacions cap a Tolosa de Llenguadoc. Crec que hem de superar conceptes tradicionals com ara regions o comarques. El problema és que això pot tenir conseqüències, perquè a Catalunya hi ha zones molt complicades d'incloure en un clúster.
País o nació són conceptes que van més enllà de l'àmbit estrictament econòmic.
Els alemanys diuen que per què han de donar diners a Grècia si resulta que ells tenen problemes i Grècia no fa les coses bé. Nosaltres reclamem: “Balances fiscals!” i “Catalunya té un dèficit del 9%”, i aleshores, “Per què hem de repartir diners a altres territoris amb baixíssimes expectatives?”. Però això portat a l'extrem ens pot fer plantejar per què Barcelona ha d'aportar recursos a les comarques catalanes amb escasses possibilitats.
Des de Catalunya s'ha qüestionat que al final del repartiment sortim malparats.
L'excés d'anivellament ha estat el missatge fins ara, però l'actual és que un euro invertit a Catalunya rendeix més que un euro invertit a Extremadura. De la mateixa manera, un euro invertit en aquest clúster que jo proposo pot ser més rendible que a la Noguera.
On ha quedat la idea del reequilibri territorial?
Això del reequilibri era possible en un moment en què se suposava que la quantitat de recursos era il·limitada. Ja no és possible mantenir la idea que hem de créixer tots a la vegada. Recordem que el concepte de l'Europa de la geometria variable, que es va aparcar perquè això podia significar deixar gent al marge, doncs està començant a recuperar-se.
I qui no pugui seguir el ritme?
La pregunta serà què es farà amb aquesta gent. Doncs aquí tenim el veritable problema de futur: la gent. Deixant de banda qualsevol consideració ètica o política, quan s'arriba a una taxa d'atur d'un 20% sense comptar la subocupació, el que s'està posant sobre la taula és que hi ha un excedent de població activa.
Nestlé casi ha duplicado la plantilla prevista para fabricar cápsulas Dolce Gusto en Girona por el éxito del producto, de 100 a 180 personas, han explicado a Europa Press fuentes de la multinacional suiza.
La planta gerundense, operativa desde septiembre de 2009, cerrará 2010 con una producción de 400 millones de cápsulas Dolce Gusto, de las que exporta un 70% al resto de Europa y Japón.
Además de en Catalunya, estas cápsulas de 16 variedades -14 calientes y dos frías- solo se producen en otra factoría, la británica de Tutbury, que fue la pionera. Las instalaciones de Dolce Gusto en Girona, de 10.000 metros cuadrados, empezaron con una línea de producción y actualmente ya tienen cuatro en funcionamiento, con planes para colocar cuatro más, por lo que la plantilla continuará creciendo, han informado a Europa Press fuentes sindicales. La capacidad máxima es de 12 máquinas.
Pues a comprar los de la otra marca.
NO SON ESPAÑOLES, PERO DESDE ALLÍ DISTRIBUYEN AL ESTADO ESPAÑOL.
oskarmadrid 
Interanualment, s’observa com el creixement de l’atur continua desaccelerant-se, però encara no s’ha aconseguit reduir el nivell d’atur (+1,6% respecte de novembre de 2009)
A Espanya, l'atur ha augmentat tant intermensual (+0,6%; 24.318 aturats/ades més) com interanualment (+6,2%; 241.348 més). Catalunya és la comunitat autònoma que registra un menor creixement interanual de l'atur (+1,6%) i, intermensualment, és de les poques que redueix l'atur
Tornant a l'anàlisi sobre l'evolució intermensual a Catalunya, el descens de l'atur ha beneficiat sobretot als homes (1.767 homes aturats menys i 188 dones aturades menys). Sectorialment, la davallada se centra en la construcció (1.821 aturats/ades menys) i la indústria (1.193 menys); sectors que també obtenen resultats favorables en l'evolució interanual. L'agricultura i els serveis registren increments molt suaus (+0,4% i +0,1%, respectivament) mentre els aturats/ades que busquen la primera feina augmenten de 725 (+2,4%).
Interanualment, es redueix l'atur masculí, el provinent de la construcció i la indústria i sobretot, l'atur juvenil
